La recerca de feina

La recerca de feina a Calgary no es cosa facil. Quin es l'estil canadenc de buscar feina? I les entrevistes? Son moltes les preguntes que et passen pel cap quan inicies una nova vida en un pais desconegut. Canada es un lloc acostumat als immigrants, pel que tenen uns quants serveis molt utils a l'hora de dissenyar el teu curriculum, preparar entrevistes de feina, impressions gratuites, etc. 

Calgary, te molts organismes i associacions dedicades a aquest tema. Us n'anomeno un parell que son les que jo he utlitzat:

- Calgary Catholic Immigration Society (CCIS): Tot i que el nom digui catolic no vol dir que tinguis a dos capellans a la taula d'informacio. Es una associacio centrada principalment per residents permanents pero tambe tenen assessorament per nouvinguts i a vegades fan xerrades pel tema de visats o cursos de com omplir el Tax Return. 

- Career Connection: Es una organitzacio recolzada pel Govern d'Alberta. T'ajuden amb el teu curriculum, hi ha workshops per preparar entrevistes, et donen links i llibrets informatius d'on i com buscar feina... Molt util pels que tenen poc coneixement del tema. 

Una altra questio que em planteja era si valia la pena anar a les Empreses de Treball Temporal (ETT). La resposta es que no, no perdeu el temps anant d'ETT en ETT deixant el CV. Jo ho vaig fer uns quants dies i la resposta sempre era la mateixa, que sense experiencia canadenca no em podien ajudar. Que un cop hagues aconseguit un o dos anys d'experiencia despres ells m'ajudarien a trobar una empresa millor. 

Un cop vist l'exit de les ETT i no havent deixat mai d'enviar els curriculums per internet en pagines com: JobBank, Kijiji, Indeed... vaig decidir fer el porta a porta. Primer empreses que coneix tothom, grans multinacionals, res a fer... Curriculum a la secretaria de torn i omple els forumularis de la pagina web.  Com que ja es veia que aixi tampoc era la manera, vaig atacar empreses mes petiotonetes. El YellowPages i apa, buscant empreses que em podrien interessar. Resultat: 2 setmanes de recerca i feina aconseguida com a Electrical Drafter en una empresa mitjaneta del sector de l'Oil&Gas. No es feina d'enginyera pero almenys ja soc dins d'una companyia on sempre puc pujar de categoria, i si mes no, podre aconseguir la tant preuada experiencia canadenca. 

La Cowtown canadenca

Diuen que la primera impressio es la que compte. No se si acabar-m'ho de creure. Toronto, va ser una ciutat que quan hi vaig arribar no em va agradar gens. Suposo que el fet d'haver viscut tota la vida en un poble de 3.000 habitants i passar d'un dia per l'altre a viure al centre d'una ciutat de 2.615.000 hab. influeix molt. Tothom em deia que m'enganxaria, que es una ciutat en la que s'hi ha de passar una temporada perque t'agradi, i si, sigui per les BBQ d'estiu, per la quantitat de persones de diferents països que vaig coneixer, pel canvi radical de vida que vaig fer, per ser un altre pais, un altre idioma, etc., sigui el que sigui, he de reconeixer que em va acabar agradant, pero no del tot per quedar-m'hi tot l'any. El fet de no tenir les Rockies a prop i falta d'una feina d'enginyera va decantar la balança i per aixo estic escrivint aquesta entrada des de la meva nova casa a Calgary, la cowtown canadenca. 

Per sort, he pogut trobar una habitacio des de Toronto, cosa que m'ha simplificat molt l'arribada a la nova ciutat. Calgary te un milio i poc d'habitants pero tinc la sensacio de viure en un poble. Aixo que sigui cap de setmana, baixar al centre i que estigui desert no se si m'hi acabare d'acustumar mai. Encara que com que es estiu la gent esta una mica mes pels parcs i vora el riu. Es clar, que els centres comercials estan plens tot i els calids dies estiuencs calgarians.

Ara toca posar-se les piles, coneixer una mica la ciutat, comencar a imprimir curriculums i buscar feina, a veure si es tant senzill com diuen. Abans pero, unes minivacances a Bowron Lakes, 12 dies en canoa per llacs infinits.

Calgary

Resum dels primers quatre mesos a la ciutat de la multiculturalitat

Perdoneu la meva inconstància i desatenció al blog, però després de 5 mesos sense escriure res i de quatre  per terres canadenques (que ràpid passa el temps), crec que ja és hora de reprendre l'activitat i fer-vos un resum del que ha estat la meva vida aquests últims mesos. Si hagués de descriure-la amb una paraula, aquesta seria: Intensa.   

Dundas Square

Vaig aterrar el 29 d'abril al Pearson Intl Airport amb una motxilla de 20kg a l'esquena, un paper on deia que m'havien de donar visat de treball per un any  i una barreja d'il·lusió / què collons estic cardant. Després de passar el control de seguretat, fer cua a immigració per l'expedició del Work Permit, carregada com una mula vaig poder respirar aire canadenc. Vaig agafar el bus 192 Airport Rocket que et deixa a la primera parada de metro (Kipling) i llavors unes quantes parades fins a arribar a la meva Homestay on vaig passar les primeres setmanes. 

El homestay és un tema que dóna mooooolt per parlar. Fa uns mesos no tenia gaire idea de què se'n deia, però ara, després d'haver conegut infinits estudiant d'anglès, he sentit històries de tots colors. On vaig estar, era una casa a 5 minuts de l'acadèmia a peu, gran, neta, lluminosa i hi vivia una dona sola. La veritat no em puc queixar gens a excepció dels estrictes horaris que em volia fer seguir (dic volia perquè al final me'ls passava per...), que vaig menjar durant tres setmanes pasta amb salsa de tomàquet, que l'embotit que portava de casa no me'l va deixar posar a la nevera perquè era porc i ella era musulmana i que tota la conversa que em donava era bon dia. A part d'això, la resta molt bé. Un dia si hi penso us escriuré una entrada sobre el tema. 

El primer mes a la ciutat me'l vaig passar anant a classes d'anglès a Hansa (Yonge&Eglinton). Una acadèmia diferent, però la qualitat-preu estava molt bé. Pots fer-te l'horari segons et convingui i les "assignatures" que vulguis. Si hi aneu no us perdeu la classe de conversa amb en Sahm i vocabulari/phrasal verbs amb en Luke. 

Vistes des del llac Ontario

Un cop acabades les classes, homestay, etc. em vaig traslladar en un pis compartit amb dues xines que vaig trobar per Craigslist (tal com vaig dir aquí, aquesta no és l'única pàgina on hi ha anuncis de pisos) i vaig buscar feina. Trobar feina en un bar és relativament senzill, trobar-ne de l'anomenada qualificada, és més complicat, sobretot per Toronto. A mi no em feia res treballar de qualsevol cosa, així que vaig trobar feina de manteniment en un parell de bars del mateix propietari. La feina en sí no és gran cosa, pintar, arreglar portes, canviar històries i si cal, fer d'ajudant de cuina. Conec molts enginyers que no els hi hagués passat pel cap treballar d'això, però per a mi és una experiència més i sense tenir en compte que cobro el doble fent això que quan treballava d'enginyera a Catalunya... sí, heu llegit bé, el doble i treballant 10 hores menys per setmana. No està gens malament!

Així doncs, com veieu aquest mesos no han anat del tot malament (barbacoes, viatges per l'est canadenc, conèixer gent de tot el món...) però tot i així, sóc en cul d'en Jaumet, i d'aquí a quatre dies emprenc una nova aventura. Després de sentir la gent dient repetides vegades que si sóc enginyera hauria de ser a Alberta i no a Toronto, m'he decidit a fer el pas. Aprofitant que el contracte short term en el pis de les xines s'acaba, he decidit que el millor lloc per buscar nou habitatge i bones oportunitats de feina és Calgary, la cowtown de Canadà. Us mantindré informats!

Típica BBQ d'estiu

Toronto

On sortir a Toronto

Si una cosa té Toronto, és que surtis el dia que surtis et semblarà que és cap de setmana. Hi ha locals i restaurants d'estils oposats i preus per a totes les butxaques. Aquí us deixo unes quantes recomanacions.

Per un preu raonable, podeu fer un àpat al més pur estil canadenc, on durant l'estiu degustar una de les millors Ceaser salads i hamburgueses de la ciutat des d'una terrasseta tranquil·la al bell mig de Fashion District és un plaer. Aquest és Wellington Bar, situat prop de King & Spadina en una casa Victoriana que ofereix  diferents ambients.  El seu germà és The Bedford Academy (prop del ROM). Si hi feu una visita durant el Toronto International Film Festival pot ser que us hi trobeu algun que altre actor hollywoodià que intenta passar desapercebut de la multitud.

Un galó de cervesa a The Dakota Tavern

Si el que busqueu és un local de tarda/nit per anar a fer unes cerveses escoltant música en directe, unes bones opcions són: The Rex (Queen & University), un local emblemàtic de Jazz, Horseshoe (Queen & Spadina) i el meu preferit, The Dakota Tavern (Dundas & Ossington), on sempre pots demanar la cervesa a galons.

Pels que això de fer una cervesa tranquil·lament escoltant un concert o parlant amb els amics no us acaba d'agradar, potser el vostre lloc és Madison Ave Pub (Bloor & Spadina), el local més conegut pel jovent de la ciutat. Tres cases victorianes on cada estança té un estil de música diferent i els seus passadissos poden ser un autèntic laberint. Però si el que esteu buscant és un lloc més exclusiu, heu d'anar al Devil's Martini Nightclub (Adelaide & Bathurst) on anar vestit de qualsevol manera no està permès.

Madison Ave Pub

Les il·lusions perdudes

Avui voldria compartir amb vosaltres un article de la Concha Caballero que es va publicar a El País el dia 2 d'Octubre de 2010 però que segueix més d'actualitat que mai:

No se van en trenes con maletas de cartón pero llevan sus bienes más preciados: un portátil, un móvil de última generación regalado por un familiar o conseguido a base de una lucha de puntos sin cuartel. Suelen tomar un vuelo de bajo coste, cazado pacientemente en las redes de Internet. Se van a hacer un máster, o han logrado una mal llamada beca Erasmus que costará a la familia la mitad de sus ahorros. Otras veces van a hacer de au-pair, de auxiliar de conversación, o a cualquier trabajo temporal. La familia va a despedirlos a la puerta de embarque y mientras se alejan disimularán unos su pena y otros su incipiente desamparo. "Es por poco tiempo -se dicen-. Dominarán el idioma, conocerán mundo... Regresarán en pocos meses".

Hasta hace poco era un privilegio de los nuevos tiempos que les permitía gozar de una libertad sin límites, de un mundo sin fronteras, de una capacidad casi infinita de aprendizaje... Hasta que llegó la crisis y la maleta pareció distinta, la espera en la fila de embarque más embarazosa, la despedida más triste y el fantasma de la ausencia definitiva más cercano.

No. No llevan maletas de cartón, ni hay aglomeraciones en el andén de la despedida. No se marchan en grupo, sino uno a uno. Aparentemente nada les obliga. Ha sido una cadena invisible de acontecimientos. Estuvieron allí hace unos años, o tienen una amiga que les ha informado de que puede encontrar algún trabajo con facilidad. No pagarán mucho, eso es seguro, pero podrán ganarse la vida con cierta facilidad... A fin de cuentas aquí no hay nada.

Y se marchan poco a poco, sin alboroto alguno. Un goteo incesante de savia nueva que sale sin ruido de nuestro país, desmintiendo la vieja quimera de que la historia es un caudal continuo de mejoras.

No hay estadísticas oficiales sobre ellos. Nadie sabe cuántos son ni adonde se dirigen. No se agrupan bajo el nombre oficial de emigrantes. Son, más bien, una microhistoria que se cuenta entre amigos y familiares. "Mi hija está en Berlín", "se ha marchado a Montpellier", "se fue a Dubai" son frases que escuchamos sin reparar en el significado exacto que comportan. Escapan a las estadísticas de la emigración porque suelen tener un nivel alto de estudios y no se corresponden con el perfil típico de lo que pensamos que es un emigrante. Quizá en las cuentas oficiales figuren como residentes en el extranjero, pero deberían aparecer como nuevos exiliados producto de la ceguera de nuestro país.

En los tiempos de crisis que detallan cada euro gastado nadie computa los centenares de miles de euros empleados en su formación y regalados a empresarios de más allá de nuestras fronteras con una torpeza sin límites, con una ignorancia sin parangón. Menos aún se cuantifican el esfuerzo de sus familias, las ilusiones perdidas y sus sueños rotos en mil pedazos.

No llevan maletas de cartón, pero componen un nuevo éxodo que azota especialmente a Andalucía, que dispersa a nuestros jóvenes por toda Europa y gran parte del mundo, que nos priva de su saber, de su aportación y de su compañía. Pero, aparentemente nadie se escandaliza por esta fuga de cerebros, lenta pero inexorable, que nos privará de muchos de nuestros mejores talentos. Nadie protesta por esta nueva oleada de exiliados que son una acusación silenciosa del fracaso y de engaño. Se van en silencio por el túnel de embarque en el que les alcanzará la melancolía por la pérdida temprana de su tierra.

No son, como dicen, una generación perdida para ellos mismos. No son los socorridos ni-nis que sirven para culpar a la juventud de su falta de empleo. Son una generación perdida para nuestro país y para nuestro futuro. Un tremendo error que pagaremos muy caro en forma de atraso, de empobrecimiento intelectual y técnico. Aunque todavía no lo sepamos.

Sessions informatives sobre mobilitat al Quebec

Dimarts va saltar la notícia, el Quebec feia unes sessions informatives per assessorar i informar als professionals catalans sobre l'acord que havia arribat Generalitat i govern quebequès, per tal d'afavorir la mobilitat de persones treballadors i facilitar-ne la seva integració socioprofessional. Aquell dia tothom va descobrir un país americà que no en sentim a parlar excessivament i ràdios, diaris i televisions se'n van fer ressò, tant, que la gent que sap que marxo cap a Canadà em feien el comentari de la notícia i em preguntaven si hi assistiria. Efectivament, fa un temps vaig veure el banner a la web de Quebec a Barcelona publicitant aquestes sessions i no podia deixar passar l'oportunitat, així que m'hi vaig apuntar. Les sessions estan distribuïdes de manera que cada una està orientada cap a uns sectors determinats. Dimarts al matí era pels enginyers i a la tarda pel sector TIC, gestió i finances.

Així doncs, per tema d'incompatibilitats d'horaris anar-hi al matí m'era impossible, però a la tarda em vaig plantar a la Casa del Mar a Barcelona expectant. Un cop registrada, em van donar uns auriculars per a la traducció (sí, tota la sessió és en francès) i cap a dins a l'auditori. Van presentar la declaració sobre cooperació en matèria de mobilitat laboral entre Quebec i Catalunya. També varen informar del mercat laboral (perspectives de treball, perfils demanats, característiques del mercat, condicions per a l'exercici professional...) i dels tràmits requerits per aconseguir les autoritzacions necessàries abans de marxar.

La informació en sí, no em va aportar gaire res que no hagués llegit ja per diferents pàgines web i fòrums, però pel que sí que és útil, és pel seguiment que ofereix el SOC. A l'haver assistit en una de les sessions informatives, et permet rebre ofertes de feina que només estan accessibles pels assistents a les xerrades i el SOC fa d'intermediari-filtre a l'hora d'aplicar per les diferents ofertes. Per tant, només per aquest fet, ja és interessant anar-hi. Si teniu la intenció de fer el pas i voleu marxar a treballar fora de Catalunya, estigueu atents a les noves informacions que aniran sortint. Pel que es diu, les noves sessions seran durant el juny i a l'octubre hi haurà una trobada amb empresaris quebequesos.  

Us deixo unes pàgines web que van comentar i que si no les coneixeu són molt interessant:
- IMT Emploi Québec: Podeu trobar informació sobre les estadístiques salarials de les diferents professions, perspectives de feina segons la zona...
- Immigration - Québec: Pàgina principal d'immigració
- Revenu Québec: Informació del cost de la vida, impostos...
- 1888 Me voilà: Consells i guia pràctica per immigrants

Preparatius i deixar la feina en temps difícils

Falta un mes i mig per marxar i els nervis comencen a aparèixer. Fa un temps, vaig fer un dels passos més complicats abans d'emprendre el viatge: deixar la feina.

Deixar la feina en temps tan complicats on només fan que sortir notícies que parlen de l'augment de l'atur, sobretot juvenil, de la crisi econòmica que és més llarga que una travessia pel desert, etc; vaig jo, tota xula, dic adéu al meu cap, me'n vaig cap a un país a 6500 km de la família, sense feina, sense casa, sense conèixer a ningú i amb un nivell d'idioma no prou òptim perquè em contracti una empresa amb un oferta interessant. A casa, només fan que preguntar-me què penso fer allà si em quedo sense estalvis (sobretot les àvies), que què faré quan torni si no puc treballar al mateix lloc... però jo diria, que precisament són aquests reptes (i part d'inconsciència) que encara em fan tenir més ganes de marxar i de no aturar-me. Vull evolucionar com a persona i si pot ser professionalment, sempre és bo tenir experiència internacional i un bon domini de diferents idiomes.

Ja tinc l'arribada a Toronto força planificada. Finalment he contractat l'assegurança de viatge d'Educare World de Dr. Walter, per un preu de 461€ per tot l'any. Té cobertura mundial (inclòs els EUA), cobertura il·limitada en cas de malaltia o accident amb un deductible de 50€, 100.000€ per emergència mèdica o evacuació per tractament mèdic i 10.000€ per repatriació. Per EUA les xifres són una mica diferents, però també cobreix bastant.

Un dels altres temes que també tinc solucionat és l'allotjament a l'arribar al país i les classes d'anglès. He decidit agafar un pack de 4 setmanes de 20h/set d'anglès + homestay amb Hansa Language Centre. Ha estat una decisió complicada ja que els preus d'aquestes històries és força car i volia evitar-ho, però finalment vaig trobar aquesta escola per 1.500 CAD (uns 1.163€) i així la família està tranquil·la al saber on aniré a parar el primer mes.

Així doncs, entre vol, assegurança, homestay i el curs del primer mes ja m'he gastat 1.900 € i encara no he sortit de Catalunya.