Un any!

Ahir va ser dia de bufar la primera espelma a Canada. Com que la WHV caducava, vaig fer un viatget de cap de setmana fins a Seattle per aixi a la tornada activar la Young Professional. A immigracio cap trava de res, les quatre preguntes de rigor, grapada del nou permis de treball al passaport i cap a casa. A seguir amb l'aventura canadenca.

Un any per aquestes terres, un any que ha donat per molt. Des de l'estiu boig a Toronto anant de bbq en bbq i pintant parets i arreglant portes de bars, fins l'hivern cru i llarg de Calgary on he trobat l'oportunitat de creixer professionalment i l'estabilitat economica.

Aquest 365 dies han passat rapid i amb dies de tot. Seria mentida si digues que en cap moment m'han vingut ganes de deixar l'aventura i tornar. Moltes vegades et preguntes que fas a 8000km del teu pais, lluny de la familia, amics i tradicions. Dies que arribes a casa despres d'haver tingut un dia dur a la feina, de no haver vist el sol i d'haver esperat l'autobus a -30C amb una tormenta de neu espectacular, et planteges si realment el que estas fent val la pena. Despres d'una dutxa d'aigua calenta i amb una tassa de te a la ma, te n'adones que si, que ha valgut infinitament la pena. 

Veure que sense coneixer res ni ningu, nomes amb uns quants estalvis, un visat sota el brac i una motxilla de 20kg, has pogut muntar una nova vida, que amb el teu esforc has acabat aconseguint una feina que mesos enrere ni imaginaves, una casa, nous amics, nou idioma... no te preu. Perque es buscant-te la vida que t'adones que no hi ha res facil, que dels dies dolents n'has de treure la forca per seguir endavant i no defallir. I es quan arribes a una meta que tota la suor pren un sentit i despres, tot i la distancia, ets la persona mes felic del mon.